LES “ALTRES” IGUALADES

2022-06-03T08:57:15+01:003/juny/2022|

Fa més de mil anys Igualada naixia a l’encreuament de dos camins.  Aquella intersecció va marcar un punt, un centre. Era recer i refugi. I a poc  a poc va anar aixoplugant carrers, cançons, maneres i parles. I també, cal  dir-ho, acumulant poder, establint models i retallant dissidències. La ciutat va anar creixent i teixint més places, danses, quefers i paraules.  Però el centre seguia allà, a l’encreuament d’aquells dos camins. I el cen tre era el centre. 

Amb els anys i els panys, la ciutat va esdevenir tapís, un mosaic on se  sobreposen centres, punts i comes. Però el centre reclamava ser el centre. I cada cop el centre esdevenia  més un melic, una capelleta que definia un “nosaltres” ambigu que es  reconeixia amb els mantres “els de sempre”, “de tota la vida”, “sempre  s’ha fet així”. Però els centres són centres, perquè “el capital cultural és capital, no cultura”. I qui és centre, ho és perquè pot fer i desfer. Posar escenaris, vestir  sants, pagar fantes i cosir vestits d’emperador. 

Algunes àvies de la ciutat recorden com els diumenges a la tarda, per  baixar al centre (al centre-centre) a ballar, havien de portar sabates de  recanvi per no aparèixer al ball amb les sabates enfangades dels seus  barris. Al ball s’hi anava sense fang, que el fang fa perifèria.

Avui els carrers estan asfaltats i les sabates no s’embruten de fang. Però  continuen havent-hi centres, fang, i un silenci ensordidor entre molts retalls d’aquest tapís.  

Anècdota-metàfora: a la primera foto de la Capitalitat Catalana de la  Cultura hi apareixen tots els mantres del centre-sempre. Una estampa del  s.XXI plena d’homes i amb la presència femenina d’una monja. I llegint el programa de la Capitalitat no hi trobem l’agenda amb les festes  majors dels barris, de les revetlles dels carrers, ni tampoc com celebraríem  la festa del xai (si seria a una plaça engalanada o a una nau poligonera a la llera del fangar). L’agenda de la Capitalitat també havia oblidat la  data de la Setmana de Pasqua que viu la comunitat ucraïnesa de casa  nostra o el concert de Crisix, un grup igualadí que toca arreu del món  com en Savall, fent heavy metal sense viola de gamba. 

Escriu Javier Pérez Andújar: “no hi ha ciutats invisibles, sinó barris immirats;  barris que el poder i els mitjans de comunicació no volen veure”. Però tam bé és cert que els Països Catalans som terra de foc i hi ha nits màgiques  on tots els barris i carrers fan revetlles. I és preciós observar com les guspires s’ajunten mentre la gent va de foguera en foguera. 

Josefina Aguilera