L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA A IGUALADA

2022-06-03T08:49:06+01:003/juny/2022|

Una de les idees que m’ha quedat ressonant al cap durant dies després  de la taula rodona és: l’educació artística ha de ser més “renaixentista”.  Tots els participants de la taula rodona hi van estar d’acord i van fer apor tacions que a alguns ens van fer reflexionar sobre el fet educatiu. Aquesta visió ens interpel·la a preguntar-nos tot allò que és comú a to tes les expressions artístiques. Un exercici gens fàcil, però molt necessari.  Esprémer les nostres capacitats docents i artístiques perquè en puguem  treure un llenguatge comú que ensenyarem des del prisma de cada una  de les disciplines. 

Podem imaginar que a les escoles i instituts hi hagués projectes artístics  que treballen paral·lelament i coordinada amb totes les altres matèries?  Podem imaginar una escola de música i d’art completament integrades  la primària i secundària? Escoles d’art i escoles de música que treballen  juntes i fan la seva activitat per tot l’àmbit educatiu de la ciutat? 

Què necessitaríem per actuar en aquesta direcció? Primer de tot un equip  de docents amb la capacitat i la voluntat de poder fer feina deixant de  banda les pròpies exigències tècniques i buscar aquest llenguatge que  és comú, i a partir d’aquest desenvolupar les necessitats cada una de  les especialitats. Una feina titànica, però segur que és apassionant per a molts. 

En segon lloc, no pot faltar suport institucional, amb un bon finançament.  Hem pogut veure amb l’exposició del projecte “Cantània” que un projecte  educatiu interdisciplinari, amb un impacte social molt considerable, i de  gran qualitat, és possible. Tot això gràcies a un molt bon equip de treball i  un suport institucional (Auditori de Barcelona) i econòmic molt important.  També hem pogut veure clar, que grans idees sense el finançament ni la  voluntat poden resultar bombolles de fum. Com el cas de l’etiqueta, buida  de contingut i recursos “araArt”. 

Escoltant els components de la taula rodona em pregunto: quants projec tes han quedat al tinter, o s’han desplegat a mitges per falta de suport i  finançament? Sovint els artistes i docents de l’art no posem prou l’accent  en la visibilització de la feina feta i la recerca de recursos. Ara bé, no hi ha  visibilització que valgui si no hi ha institucions disposades a mirar, valorar  i donar suport. 

Així doncs, en quin punt estem a Igualada? Tenim una escola d’art, una  escola de música i conservatori, una escola de teatre (malauradament ja  no podem dir que tenim escola pública de dansa) i tants d’altres centres  artístics de caràcter privat. Sabríem oblidar les frustracions del projecte  fallit de l’Escorxador i posar-nos a treballar en la direcció “renaixentista”? 

 

David Andújar i Bernadí 

Músic