Pau Ortínez l Primer de maig

2019-05-03T07:54:48+00:003/Maig/2019|

Aquest dimecres, primer de maig, hem tornat a celebrar el dia internacional del treball recordant la revolta de Haymarket quan, el 1886, la gent de Chicago es manifestà per reivindicar la jornada de vuit hores. La manifestació de Chicago -i la posterior repressió- és una data assenyalada arreu del món per recordar l’esforç que ha costat aconseguir la jornada de vuit hores, la baixa de maternitat remunerada, la reducció de la sinistralitat laboral i tantes altres conquestes. Sembla estrany que encara sortim al carrer, però de motius no en falten.

El passat 2018 han mort 60 en accidents al treball per una sinistralitat laboral que ha repuntat els darrers anys. El món del treball també és un mirall de les desigualtats que viu la nostra societat i que el moviment feminista ens recorda. La diferència entre el salari d’homes i dones de mitjana a Catalunya és del 23,4%. Per si les dades no són prou clares, marqueu-ho al calendari i al·lucinareu, les dones “deixen de cobrar” els mesos d’octubre, novembre i desembre. Si fent vaga un dia, el 8 de març, es va paralitzar el país, què passaria si les dones paressin de treballar durant tres mesos? El menú està servit: sinistralitat laboral, diferència salarial i, per postres, acomiadaments massius. El Banco Santander, que ha guanyat 7.810 milions d’euros el 2018, prepara un ERO de més de 3.000 treballadores. Fem memòria: el govern rescata els bancs amb diners públics, els bancs guanyen enormes beneficis, els bancs acomiaden milers de persones. L’expresident del Cercle d’Economia, Anton Costas, diu que és “capitalisme zombie”. Però s’equivoca. El sistema capitalista és senil i cruel, però és terriblement lúcid. Els zombies som nosaltres.

El lema de la manifestació anoienca del primer de maig tenia un lema clar: pa, sostre i treball. El salari mínim, actualment, és de 900€ mensuals però és difícil trobar un habitatge de lloguer a la ciutat per menys de 500€ al mes. Com volen que els joves (i no tant joves) puguem pagar un lloguer (i els subministraments, i el menjar, i el cotxe…) si ens costa més del que cobrem? O els sous són baixos per la formació que generalment tenim o els preus dels pisos estan pels núvols. O les dues coses. I en aquest context, l’Ajuntament d’Igualada dóna suport a una empresa, AirBnb, que expulsa la gent dels barris de Barcelona. Amarga realitat per tant de confeti oficial. Però contra el relat de la Vanguardial ens queda la gent autoorganitzada que recentment ha creat el sindicat de llogateres. Benvingudes les lluites.

I aquest cap de setmana sant tornem-hi als carrers. Bufen vents de primavera a la comarca i la gent de Per la Conca ens convoquen aquest dissabte a les 7 de la tarda a la Plaça de l’Ajuntament. Jo vull un futur sostenible per la Conca: poder decidir col·lectivament el nostre futur, apostar per un urbanisme sostenible (com menys distància entre la casa i la feina, menys mobilitat i, per tant, menys contaminació…) i no perdre les zones agrícoles del nostre entorn. I no caiguem a la seva trampa. El dilema no és entre llocs de treball i futur del territori. Volem que arribin noves indústries i que trobin lloc a la nostra comarca. Si necessitem nous polígons industrials, tot i que hi ha moltes hectàrees de polígons industrials buides, la gent té dret a decidir on s’ubiquen en el territori. Contra el macropolígon industrial de Can Morera, aquest dissabte, la Conca ens crida. No fallem!

Article publicat a L’Enllaç el 03/05/2019