Pau Ortínez l Si convivim al parc, per què no compartim escola?

2019-04-18T08:02:25+00:0018/Abril/2019|

L’escriptor Erri di Luca va recollir en un llibre el testimoni d’un migrant italià que va arribar a Nova York: “Li havien dit que a Nova York els carrers estaven pavimentats amb or. Quan hi vaig arribar, de seguida em vaig adonar de tres coses: una, que no hi havia ni mica d’or pels carrers; dues, que ni tan sols estaven pavimentats, i tres, que els havia de pavimentar jo”. La història del nostre país no es pot escriure sense les històries de milions de migrants que al llarg dels segles hi han deixat petjada. Som terra de pas però col·lectivament tenim una assignatura pendent. Molt sovint diem que volem acollir però, per fer-ho, necessitem veure i viure la diversitat com una riquesa. La història d’Igualada i els municipis de la Conca d’Òdena és, urbanísticament, la millor demostració que no volem acollir.

Quan les fàbriques anaven a tota màquina, la nova ciutadania es va (auto)construir vivendes als barris perifèrics generant importants desequilibris entre la renda dels barris. Les barreres geogràfiques són la demostració de les barreres econòmiques, socials i culturals que es van posar, les conseqüències de les quals encara patim ara. Com a exemple i en el record, el testimoni del jovent de Sant Maure que portaven dos parells de sabates quan baixaven al ball de diumenge a la tarda a Igualada, perquè no fos dit que eren “del barri”, si els veien les sabates enfangades de passar pel riu.

La diversitat és font de riquesa però, actualment, ben poques escoles d’Igualada veuen representada la diversitat de la ciutat en el seu alumnat. Com es va explicar en una xerrada organitzada per Poble Actiu la setmana passada, la segregació escolar: redueix el nivell global de l’alumnat, augmenta el fracàs escolar i genera ghettos. Els informes de l’OCDE assenyalen que som un dels països amb més segregació escolar d’Europa. A pràcticament totes les ciutats hi ha casos de segregació escolar, a Igualada el problema no és tan greu com a altres municipis, però per solucionar un problema, primer, cal reconèixer que el tenim i, segon, treballar per solucionar-lo.

Col·lectivament necessitem més espais de convivència entre persones de diferents creences, rendes, ideologies, orientacions sexuals i races com són les escoles públiques. Volem més espais compartits com les escoles públiques on persones diferents puguem compartir punts de vista diferents. Perquè una ciutat que es coneix i reconeix diversa és una ciutat més cohesionada i inclusiva. Ho sintetitza perfectament el Bernat Ferrer, president de l’AMPA del Gabriel Castellà, en un article a la Vanguardia: “hi ha gent a Igualada que creu que no hi ha pobresa energètica, desnonaments… i creuen que no existeix perquè no es mesclen amb la població que ho pateix”. Per avançar cap a una societat millor primer cal conèixer els problemes que tenim i per conèixer els problemes que tenim res millor que socialitzar-nos en espais on hi hagi representada la diversitat de la nostra ciutat. Si volem acollir, com dèiem a les manifestacions pels refugiats, fem-ho. Però no amb paraules, amb fets. Per què, si els nostres infants conviuen als parcs, per què no poden compartir l’aula en una escola?

Pau Ortínez
Enginyer de la construcció, treballa en una consultora ambiental i membre de Poble Actiu

Article publicat a L’Enllaç el 18/04/2019