Toni Olivé l Robin Hood o la fiscalitat progressiva i transformadora

2019-04-15T19:02:42+00:0015/Abril/2019|

Quan s’acosten eleccions els partits acostumen a prometre rebaixes d’impostos. Es tracta de propostes atractives per a l’elector perquè tots tenim la percepció que paguem més impostos dels que hauríem de pagar i que rebem menys serveis dels que hauríem de rebre. En general, són els partits conservadors i liberals en economia els que proposen rebaixar els impostos, perquè molts dels seus electors són gent benestant que prefereix no utilitzar els serveis públics i, per tant, està a favor d’empetitir l’estat i en contra de la despesa pública, del deute públic, de l’endeutament públic i, naturalment, dels impostos. Tanmateix, algunes vegades les propostes vénen de partits socialdemòcrates. Només cal recordar la devolució de 400 euros a tretze milions de contribuents espanyols anunciada pel president Zapatero abans de les eleccions del març del 2008.

Igualada té un volum de recaptació d’impostos per habitant o família superior al d’altres ciutats catalanes de dimensions similars. Per això alguns parlen de rebaixar impostos (ERC) i d’altres de congelar-los (Poble Actiu).

No obstant, les propostes de reducció de la càrrega impositiva fan que d’altres debats passin desapercebuts. Un primer debat: si hi hagués més transparència en la despesa pública i els polítics rendissin comptes periòdicament, no només cada quatre anys, els ciutadans ens queixaríem tant del que paguem? Un segon debat: la fiscalitat ja és prou progressiva o encara ho hauria de ser més? Qui té més encara hauria de pagar més del que paga i qui té menys encara hauria de rebre més serveis dels que rep? Finalment, un tercer debat: estem d’acord que la fiscalitat sigui una eina de transformació social?

Hi ha ciutadans que sempre voldran pagar menys impostos o no pagar-ne. Però hi ha ciutadans a qui els dol pagar impostos perquè tenen la percepció que amb els seus diners no es fa res. Si posem l’accent no en els impostos que paguem sinó en els serveis que rebem a canvi, llavors el millor remei per a aquesta malaltia és la transparència. La veritable transparència requereix superar les exigències mínimes de la llei i, per tant, proporcionar més informació de l’exigida, i també requereix donar les dades de manera no calgui ser un expert per entendre-les. A més dels portals del bon govern i de transparència, l’agenda dels càrrecs electes hauria de ser pública, de manera que els ciutadans coneguéssim el dia a dia dels nostres representats: què fan i amb qui es reuneixen. Alhora, caldria que aquests càrrecs electes rendissin comptes periòdicament. D’una banda, no es farien tantes bestieses; de l’altra, no hi hauria la percepció que l’administració és un pou sense fons. Estic convençut que la transparència i la rendició de comptes farien que el ciutadà no veiés els impostos com una penalitat.

Els qui apostem per una societat més equitativa creiem que una fiscalitat progressiva és la millor eina per combatre la desigualtat social. La fiscalitat progressiva té un efecte redistributiu: qui té més o guanya més, paga més (fins i tot, de manera més que proporcional), i qui té menys o guanya menys, paga menys, o no paga, o fins i tot rep diners. És evident que no tothom hi està d’acord, perquè no tothom entén la solidaritat de la mateixa manera. Un exemple de redistribució a partir d’una fiscalitat progressiva és la tarifació d’un servei essencial com el de les llars d’infants en funció de la renda de les famílies. Un altre exemple és la bonificació de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI), que permet que famílies vulnerables o pensionistes gaudeixin d’ajuts graduals en funció del nivell de renda i de patrimoni.

Alguns també creiem que la fiscalitat és una eina de transformació social. Per exemple, una mesura com augmentar l’IBI i l’IAE (Impost sobre Activitats Econòmiques) de les grans superfícies comercials i destinar la recaptació addicional a promoure el consum de productes agroecològics té una càrrega política perquè les opcions de consum conscient i responsable en tenen, de càrrega política. D’altres exemples serien les sancions pels habitatges buits en mans de bancs i d’altres grans tenidors, o el recàrrec en l’IBI dels habitatges desocupats amb caràcter permanent, o una mesura que castigués fiscalment qui no recicla i, en canvi, premiés qui ho fa. O que castigués encara més els vehicles de gasoil i premiés encara més els vehicles elèctrics.

El debat de reduir o congelar els impostos no ens pot fer oblidar que la transparència pot contrarestar la percepció negativa de la fiscalitat, i que la fiscalitat ha de ser una eina de redistribució i de transformació social. Si em permeteu la frivolitat, la fiscalitat hauria de ser la versió contemporània del llegendari Robin Hood medieval.

Toni Olivé
Doctor en direcció d’empreses, estudiant d’Arts i membre de Poble Actiu

Article publicat a AnoiaDiari el 15/04/2019