Pau Ortínez | La Canadenca

2019-03-12T11:27:21+00:008/Febrer/2019|

El febrer de 1919, fa un segle, començava la vaga de la Canadenca. Contra l’acomiadament de diversos companys de Riegos y Fuerzas del Ebro, els treballadors de l’empresa es van declarar en vaga de braços caiguts i, vist que la patronal no cedia, la CNT va ampliar la protesta a tot el sector de l’aigua, el gas i l’electricitat. La ciutat de Barcelona es queda sense llum i, en pocs dies, la vaga s’estén al sector dels transports i la indústria tèxtil. La producció del país es paralitza i l’aturada esdevé vaga general a Barcelona. Vista la mobilització, el governador civil aplica el vell remei de la repressió, empresona 3.000 persones al vaixell Pelayo i fa encendre els ànims. La solidaritat s’estén arreu i els treballadors de les rotatives apliquen la “censura roja” per vetar la impressió d’informació governamental contra els vaguistes. Les companyies d’aigua, gas i electricitat responen publicant un ultimàtum: qui no es presenti a la feina, serà acomiadat. La majoria de les treballadores és acomiadada però la lluita segueix.

Quaranta dies després d’iniciar la vaga, en un assemblea multitudinària, la CNT valida un acord per la readmissió dels acomiadats i la millora de les condicions laborals. L’endemà, el personal torna als seus llocs de treball però el pacte es trenca quan el capità general Joaquín Milans del Bosch (l’avi d’un dels colpistes del 23-F) es nega a alliberar a desenes de vaguistes. La resposta sindical és contundent: declara vaga general a tot Catalunya. El govern espanyol no vol que el conflicte s’extengui i, per això, decideix intervenir obligant l’empresa a acceptar la seva mediació. L’acord estableix la llibertat de la majoria dels presos, increments salarials, dona capacitat legal de negociació als sindicats i la readmissió dels acomiadats. Recordo la història de la Canadenca perquè dels seus fruits encara en vivim ara. El compromís dels vaguistes, hores de lluita i de renúncies, és la llavor de les actuals condicions laborals de milions de persones durant decades arreu del món.

I és que poc després del final de la vaga, els obrers de la Canadenca van aconseguir convertir l’estat espanyol en el primer país que limitava la jornada laboral a vuit hores. Va de vagues la nostra història i, ben aviat, el sector sanitari hi torna. El 18 de febrer, els professionals sanitaris de l’Hospital d’Igualada i de la majoria d’hospitals de Catalunya- tornen a la vaga per reclamar millors condicions laborals i, per tant, millor atenció sanitària. Han vist retallades les plantilles i els sous no només no pugen des de fa 13 anys sinó que assumeixen, en el cas de l’Hospital d’Igualada, una rebaixa del salari del 4% per eixugar un deute del qual no en són culpables. La seva lluita per unes millors condicions laborals també és una lluita per una millor atenció sanitària. Les metgesses, els infermers i els auxiliars saben prou bé que sense lluita no hi ha conquesta. Caldrà tornar a penjar la bata i omplir els carrers tantes vegades com calgui. I no estareu sols perquè la vostra lluita també és la nostra.